Dijous, 31 de maig
I encara és primavera... I estem envoltats d'ocells feliços que fan la seva: fan nius, mengen, piulen... i volen. I pot passar que un ocellet s'aturi a l'ampit d'una finestra per retardar el seu primer vol. Només s'enlaira -veloç- quan una mà humana, que el creu ferit, el vol tancar en una gàbia de colors. Feliç vol!
Joan Barril "Des del balcó"
Des de la meva finestra veig unes altres finestres. Han florit els geranis i alguns gessamins s'enfilen pels emparrats. En alguna barana algun nen ha col.locat un molí de vent o uns tubs sonors que omplen el pati amb una llunyana harmonia asiàtica. A les terrasses i els balcons tots som una mica el que en realitat voldríem ser. Fins i tot es veuen tres o quatre mates de tomàquets petitons amb els seus fruits encara verds. Les gemmes dels llimoners de balcó presagien una bona collita de gintònics. Amb el bon temps, la gent s'alça del llit amb mal humor, però surten a estirar-se al balcó i arriben a creure que són els propietaris del castell de Windsor. A vegades la brisa ens impedeix llegir el diari amb la comoditat que dóna una taula de cafè, però som allà, amb la terra a les mans i la il.lusió a l'aire.En algunes de les terrasses més pròximes distingeixo el reflex del sol. Hi ha veïns que han penjat amb un fil de niló uns CD que pengen sobre les baranes. El vent els belluga i el sol va enlluernant lleugerament aquells que se'ls miren. M'expliquen que és un sistema artesanal per fer fora els ocells i evitar que els tendals s'omplin de gallinassa. Un suport de música impedeix que hi arribin els ocells. Al costat de la terrassa dels CD, el veí ha instal.lat una petita menjadora amb aigua i escaiola precisament per a tot al contrari. De la mateixa manera que hi ha dues Espanyes, també hi ha dues terrasses. Una vol companyia i obrir-se al món alat dels somnis. L'altra considera que la seva terrassa és el seu castell i que el parrupeig de les tórtores és un desafinat himne revolucionari.
El planeta sencer cap en un balcó. I en aquest balcó llegeixo la biografia dels últims anys de la vida del compositor Maurice Ravel, escrita per Jean Echenoz i publicada per Anagrama. Entre altres coses delicioses, Echenoz ens remet a l'episodi en el qual Ravel, en la primera guerra mundial, es troba comandant un carro blindat que acaba avariat a prop del front. Ravel es passa una setmana custodiant en la soledat aquella màquina de guerra inservible. ¿Com aprofita el temps? Doncs transcrivint sobre el pentagrama els cants dels ocells que l'envolten.
Em pregunto si alguna de les harmonies que Ravel va robar dels ocells es podrien trobar en els CD que serveixen precisament per foragitar-los. O dit d'una altra manera més política: ¿potser no deu ser que les mateixes paraules que van servir un dia per pactar amb uns serveixen actualment per impedir qualsevol pacte? Des de la terrassa tot es veu més clar.
Publicitat
Quan en els mitjans audiovisuals les coses no surten com tal com estava previst sempre, hi ha un recurs: anar a publicitat. ¡Pobra publicitat! Es recorre a una imatge d'una vida basada en el consum i en la felicitat per escapar-nos del mal humor i de la bronca. La publicitat és una manera de dir: "Jo no he sigut". La publicitat és també una manera de salvar-nos del món real i de portar-nos cap a les il.lusions que es poden comprar amb diners. "Anem a publicitat" és un punt i a part del qual sempre podem sortir indemnes. A la caixa negra dels avions, minuts abans d'estavellar-se, els pilots canten les cançons dels anuncis mentre intenten, en va, redreçar-se. Saben que moriran, però també ells es pensen que anant a publicitat aconseguiran renéixer.
El Periódico/31-5-07
enllaços: Wild nature , ocells
Divendres, 25 de maig
Fang
Sergi Pàmies
La pluja de fang de l'altre dia va coincidir amb el moment més actiu de la campanya electoral. A molts municipis de Catalunya hi va caure un doll d'aigua bruta que va afectar la roba estesa i, sobretot, els cotxes. En principi, no semblava que fos tan bruta, però l'endemà els negocis dels neteja-cotxes van fer l'agost amb una assistència massiva de conductors al volant d'uns vehicles arrebossats d'esquitxades de pols de color merda d'oca.Tot fent cua en un d'aquests túnels de neteja, mentre esperàvem torn, un conductor-filòsof amb ganes de xerrar va fer un paral·lelisme prou assenyat entre el fang i la campanya. Va dir que les eleccions haurien de ser, com la pluja, una bona notícia. En el cas de l'aigua, regula els cicles més saludables de l'ecologia, influeix positivament en l'agricultura, revitalitza la naturalesa i, a les ciutats, fa una neteja necessària que després apreciem en l'aire que respirem. "És el mateix efecte que haurien de produir les eleccions", va dir l'analista automobilista: renovar misatges, revitalitzar territoris eixuts i netejar la brutícia acumulada durant la legislatura.
Per desgràcia, de la mateixa manera que sovint cau una cotina d'aigua bruta que fa més nosa que servei i que provoca un malhumor col·lectiu justificat, la campanya electoral també fangueja i converteix el que hauria de ser positiu i saludable en una forma perllongada de populisme desagradable. Llàstima que, en política, no hi hagi una indústria de túnels de neteja on el ciutadà pugui, a canvi d'una quantitat mòdica de diners, treure's tota la ronya retòrica i les promeses per incomplir i tornar cap a casa amb un somriure i un ambientador amb fragància al retrovisor.
Quadern/ El País/ 24-5-07
Divendres, 11 de maig
Ruïnes i monuments
Jordi llovet
En altres temps, n’hi havia prou que un llibre fos una obra d’art per convertir-se en un monument de cultura; avui dia, molts escriptors els ha semblat una bona estratègia que un llibre seu parli d’un monument per convertir-se en una vaga aproximació al que anomenem literatura.La qüestió és relativament nova, perquè són escassos els llibres de la tradició literària universal en què la Via Augusta, un pont o una catedral es converteixen en el nucli argumental de tota una novel·la: hi ha el cas potser més cèlebre de tots, Notre-Dame de Paris, de Victor Hugo, que va tenir una rèplica catalana en Josafat, de Prudenci Bertrana, situada en la catedral de Girona: o la cosa no se li havia acudit a gairebé ningú, o als escriptors els havia semblat una excusa molt insubstancial per donar categoria a les seves obres.
De fet, aquesta moda arranca indirectament de la novel·la històrica, que és molt antiga com a gènere —la Ilíada no és altra cosa, per exemple, encara que el gènere a què pertany només sigui un precedent remot de la novel·la— però que va viure moments d’enorme glòria al segle XIX, molt en especial en la figura de Walter Scott, no perquè sí tan criticat pels millors novel·listes de la tradició realista. ¿Quin inconvenient hi veia, Gustave Flaubert, en les mostres mostres d’aquest gènere? Per començar, la distorsió adés del material històric adés de la realitat quotidiana que ha de fer-se, obligadament, quan la història s’entrellaça amb els elements que són indispensables en tota obra de caràcter novel·lesc. Quan ell, en una sola ocasió, va entrar de ple en el terreny de la història recuperada, com va fer en el cas de Salambó, va sortir-se’n del tot airós gràcies, sobretot, a l’enorme densitat de l’estil i la puixança de llenguatgeque posseeix la novel·la: l’únic monument que hi apareix és un aqüeducte, i, al damunt, se’l va inventar a efectes de la lògica narrativa. La intenció no era fer història, sinó literatura. Per això va haver de confessar: “¡Que trist que s’ha d’estar del propi temps històric per ressuscitar Cartago!".
Això mateix és el que avui se’ns acut per explicar-nos una part de les raons de l’èxit de les “novel·les amb monument” que proliferen darrerament a Catalunya: d’una banda, demostren una tremenda melancolia causada per la incapacitat de novel·lar una societat burgesa —urbana o rural— que, tal vegada, ja es troba exhausta i desproveïda d’al·licients narratius (només cal posar de costat El cor de la ciutat i Ventdelplà: dos dinosaures audiovisuals); d’altra banda, són la prova palpable que, si aquesta burgesia catalana no ha donat, darrerament, una novel·la de patent —¿on són, en català, les versions actualitzades de La febre d’or, o de Vida privada, per exemple?—, sempre tindrà el recurs de refugiar-se en la utilització d’elements arquitectònics, que són els més perdurables i per això els més carregats de simbolisme de què disposa una cultura. En procedir d’aquesta manera, un novel·lista s’estalvia la reconstrucció sempre difícil de tots els matisos que caracteritzen una societat contemporània (més encara la catalana, tan mestissa en aquests moments); és a dir, fuig dels paràmetres de la riquíssima tradició de la novel·la realista, per caure en els d’una nova forma de novel·la, barreja espúria de realisme, fantasia i veritat: és com fugir d’estudi, per molta documentació que s’hagi emprat. A sobre —i aquest fet culmina la legitimació i l’explicació del fenomen que analitzem—, amb aquest gènere de novel·les es ret un homenatge (sovint imaginari) a la densitat històrica del nostre país, i s’ofereix als seus lectors la possibilitat de fer-se la idea falsa que som tan grans, tan cultes, tan sòlids i tan perdurables com les pedres del pont de Besalú o els carreus de Santa Maria. Walter Scott es va inventar Escòcia; i ara uns quants novel·listes i guionistes catalans s’estan inventant Catalunya... van a parar fins i tot a Cèsar August, que ja és anar enrere! És una il·lusió potser legítima, i ho és especialment perquè ens trobem en el terreny de la novel·la, on tot hi cap. Però no deixa de fer paleses, una vegada més, les dificultats de la novel·lística catalana per presentar un quadre polièdric dels nostres costums i les nostres presents formes de vida; és a dir, per col·laborar a la grandesa de la gran novel·la moderna i contemporània que va començar amb Tirant lo Blanc, va continuar amb el Quijote i la seva empremta en la novel·lística anglesa dels segles XVIII i XIX, i va culminar amb la gran novel·lística europea crítica, apàtrida i laberíntica de la primera meitat del segle XX.
Així, hom diria que l’estratègia narrativa dels monuments dissimula avui, a les lletres catalanes, els atzucacs d’una cultura novel·lística no solament desorientada, sinó potser també en ruïnes.
Quadern/El País-10-5-2007